Corea intel·ligent

Des de que he arribat he estat veient una sèrie de pensades senzilles però útils que tenen per aquí. No dic que les hagin inventat a Corea, però al menys jo abans no les havia vist.

Als forats del mig s’introdueix el paraigües per dalt (hi ha un per paraigües llargs i un altre per paraigües petits) i queda ficat en una bossa de plàstic per tal de que no vagi gotejant. Per a algú com jo és utilíssim, doncs conto per milers els paraigües que m’he deixat a la típica paperera de la entrada. He vist molts llocs on encara tenen la paperera, així que no oblidaré del tot la experiència de descuidar-me el paraigües... Això sí, sostenible no ho és gaire, però aquí em sembla que això no ho miran molt (en general, gent ecologista i compromesa si que hi ha), veient les pantalles gegants de varis metres que tenen repartides per tota la ciutat (jo vull una així per jugar a l'ordinador) i que estan 24h en funcionament i la il·luminació que hi posan a tots els llocs a la nit.

Carril per pujar la bicicleta per les escales. A algunes sortides del metro tenen aquest carrilet per poder pujar la bicicleta còmodament.

‘Necessito netejar una gota de cafè que ha caigut a la taula. Ostres! He de desaprofitar un tovalló sencer de paper de cuina per això?’. ‘Per embolicar l’entrepà de pa bimbo necessito un tovalló i mig de paper de cuina. Un és poc i dos massa!’ Aquí el paper de cuina el tenen dividit cada mitja fulla d’allà. La seva utilitat té, doncs tallar els tovallons de paper per la meitat és algo així com impossible.

Abans de venir em van robar el mòbil (gràcies Beneyto pel que em vas deixar, encara l’utilitzo amb la SIM de yoigo!) i em vaig comprar aquí un de segona mà. Entre els accessoris venia una caixeta que semblava la base per carregar el mòbil, però a la ranura no tenia cap connexió. Després vaig veure una pestanyeta on posa ‘open’ i al obrir la tapa hi havia una bateria dins. Els mòbil venen de sèrie amb dues bateries i mentre carregues una a la caixeta et pots endur el mòbil.


La primera vegada que vaig anar a un Coffee Shop (de cafè, no dels d’Amsterdam) a part de pel preu, que em va espantar perquè em va costar més el cafè que el dinar que m’havia menjat, em vaig quedar de pedra quan em van donar això. ‘Jo he demanat un cafè, no un cyberfrisbe!’ vaig pensar . Em van indicar amb la ma que m’assegués tranquil i això vaig fer. Als pocs minuts el cyberfrisbee va començar a fer llumetes i a vibrar, però llavors ja havia estat mirant que feia la gent amb el catxarro i quan feia això volia dir que ja tenien la teva comanda llesta, així no t’has d’esperar a la caixa mentre te’l fan. Això si, més d’una vegada m’ha passat que recullo l’aparell en qüestió, pujo al pis de d’alt i tal com m’assec ja he de baixar a pel cafetó...


Els embolcalls dels gelats cònics (toma ja amb la expressió digna de la teoria quàntica) estan dividits en seccions, així tal com vas avançant en la feina vas traient el paper amb ordre, vistositat i elegància, res de estripades amorfes i difícils.

Les estacions de metro són enormes. Moltes tenen centres comercials a dins o algunes tendes com a mínim (pel que m’han dit a Tokio encara és més exagerat). Una cosa de gran utilitat que tenen són aquests mapes a dins de les estacions per poder orientar-te, a més de tenir les sortides numerades per saber on surts i els enllaços amb els autobusos. Quan la gent queda o has d’anar a algun lloc sempre diuen la parada i la sortida. A qui no li ha passat mai a Barcelona quedar a la sortida del metro i estar vint minuts esperant perquè amb qui has quedat està a la sortida de l’altre cantonada?

Si voleu llegir més sobre el metro de Seül feu una ullada a: http://bitsandbeats.blogspot.kr/2010/01/10-coses-sobre-el-metro-de-seul-10.html

Això sí, els hi falta papereres (sempre porto les butxaques plenes de papers), contenidors (deixan la basura a la vorera a la nit amuntunada) i noms dels carrers a les cantonades!