Primer explicaré perquè he vingut a Corea, doncs molta gent m’ho ha preguntat i quasi ningú ho ha entès (així de bé em dec explicar). Pot ser és massa personal, però com sempre, sóc un llibre obert.
L’estiu passat, fart d’estar buscant un treball estable per poder fer la meva vida, que ja tinc una edat, i no trobar-lo gràcies a la crisis per avarícia i irresponsabilitat generalitzada que hi ha a la meva terra (Catalunya i per maleïda extensió Espanya), vaig decidir fer el Camí de Sant Jaume (continuem amb la mania de traduir-ho tot) per desconnectar i prendre decisions que no prenia per covardia o, millor dit, per falta d’iniciativa.
Trenc d'alba al Camí.
Tenia clar que em tocaria emigrar però necessitava elaborar el pla, doncs milers d’idees passaven pel meu cap i cap a la vegada. La meva preferència era Noruega, per ser un país seriós i avançat socialment parlant, a més d’agradar-me molt, ja que per motius de gustos musicals (long life to Black Metal!) m’havia informat bastant sobre el país a nivell social, cultural, històric, paisatgístic (fiordos, aurora boreal, boscos majestuosos, glaciars),... i m’encantava. A més, estant al Camí vaig conèixer a un Noruec jubilat que parlava meravelles del seu país, tant de la impressió que tenia ell mateix de Noruega com les possibilitats per a un inmigrant com jo, doncs havent-li parlat dels meus coneixements i experiència professional, em va comentar que no tindria cap problema per treballa allà en la emergent industria petrolífera i més encara veient el meu nivell d’anglès bastant decent.
Noruega.
També vaig conèixer dues coreanes el primer dia (Minjung i Gouen) i, després de coincidir varies vegades amb elles al camí, vam fer una bona amistat i vam acabar el meu amic Ricardo i jo, que anàvem junts, fent el camí amb ells, un altre coreana que elles van conèixer (Hyosun que viu a Barcelona) i un francès molt maco (serà perquè no és de París, jijijiji) anomenat Flo.
La expedició al complert. Camí de Sant Jaume 2102.
Doncs jo, que sóc curiós fins a la obsessió, vaig estar preguntant-li a les meves amigues coreanes milers de coses sobre el seu país, doncs fins al moment la veritat és que coneixia bastant poc. Pel que m’explicaven, i no es limitaven a explicar només les coses bones, i el que llegia jo a internet, em van entrar moltes ganes de conèixer el país (cultura, gastronomia, societat, turisme, història,...) a més de creure que la gent encaixava més amb la meva forma de ser i de pensar que no pas el que hi ha a la meva terra (més concretament a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb el seu ‘garrulisme’, la seva inseguretat, la falta d’educació generalitzada que existeix, l’egoisme,... doncs a altres zones de Catalunya crec que em trobaria més a gust).
Vista nocturna de Seúl.
Amb tot això, la necessitat d’emigrar i el meu elevat nivell de masoquisme (m’encanta triar el camí més difícil, doncs acaba sent el més reconfortant) vaig decidir donar-li una oportunitat a venir a Corea, doncs si no aconsegueixo el meu propòsit d’aconseguir establir-me aquí i haig de tornar, no perdo res ja que tornaria al punt de partida i guanyaria una experiència increïble i que rarament podrien tornar a donar-se les circumstàncies per fer-ho al no tenir cap tipus de compromís (parella treball, habitatge,...).
Doncs aquí estic. Uns diran valent, uns altres inconscient i jo dic: i què més dona! Carpe Diem, Tempus fugit.
P.D.: Utilitzo massa els parèntisis (m'agrada anar fent notetes i aclaracions) i la paraula 'doncs', doncs no ser com sustituïrla, jijijiji.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada