dimecres, 24 d’abril del 2013

Siendo el guiri


외국인 (wegugin): literalmente extranjero.

¡Quiero una!
Así llaman los coreanos a la gente de fuera. La primera vez que oí este término fue en Busan, mientras visitaba el templo Haedong Yonggungsa (해동 용궁사). Me lo comentó mi amiga Minjung porque mientras estábamos visitando el templo lo escuchó más de una vez en referencia a mí y le hacía gracia. A partir de saber que significaba lo escuché más de una vez. No sabía si era en plan despectivo (como decir: 'Mira el guiri este'), pero por lo visto lo comentan cómo en plan gracioso o curioso.

A Minjung la conocí el verano pasado en el Camino de Santiago. Estando allí me comentó que era curioso que hablaba con todo el mundo, incluso simplemente comprando o en un restaurante empezaba a mantener conversaciones con los vendedores, camareros o quién fuera. Pues vi que ella hacía lo mismo aquí en Corea y al comentárselo me dijo que la gente, al ir conmigo, le preguntaba cosas como si sabía comer con palillos, si soportaba el picante, si era su novio, como me había conocido, si me gustaba la comida coreana,...

En Seúl uno pasa más desapercibido, pues el número de extranjeros es mayor y están más acostumbrados, pero en Busan sí que observé que la gente me miraba algo más al no haber tantos, creo yo. Igualmente, creía que habría más extranjeros en Seúl, pues a mi amiga Hyosun (también la conocí en el Camino de Santiago y al vivir en Barcelona he entablado una gran amistad con ella) le había preguntado si había muchos extranjeros en Corea y al decirme que sí me hice la idea que sería como en Barcelona, donde vas en el metro y un 30-40% de la gente es foránea, y tantos no hay ni de lejos, pero vas viendo.

Pulpo vivo enrollado preparado para ser degustado.
Aunque hoy, por ejemplo, al entrar a un restaurante donde sólo había dos personas a parte del servicio (es lo que tiene ir a los restaurantes a cenar a hora mediterránea en lugar de ir a hora coreana) se me han quedado mirando y me han empezado a decir cosas. Como no los entendía uno me ha preguntado en inglés que de donde era, si me gustaba la comida coreana y si aguantaba el picante. Esto ha sido más que nada creo yo porque en el barrio donde estoy viviendo, Wangsimni, los wegugins brillan por su ausencia y supongo que les ha hecho gracia.

Por cierto, estos dos hombres que estaban en el restaurante estaban comiendo pulpos vivos de estos que enrollan en los palillos y padentro y a mí, que siempre que voy a este sitio me ponen lo que quieren porque saben que hablar conmigo no pueden, me han puesto una sopa espesa de pescado incluyendo huevas y diferentes tipos de órganos internos de pescado que no he sabido identificar pero estaban muy buenos.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Què faig aquí?

Ja porto un mes a Corea dels tres previstos i com estic una mica més assentat (tampoc gaire, però al menys ja no paro boig i descol·locat) he decidit escriure aquest bloc (quina mania tenim els catalans de traduir-ho tot, que si piulada, que si bloc,...) per anar explicant el que em cridi l’atenció de Corea i de les meves experiències aquí.

Primer explicaré perquè he vingut a Corea, doncs molta gent m’ho ha preguntat i quasi ningú ho ha entès (així de bé em dec explicar). Pot ser és massa personal, però com sempre, sóc un llibre obert.

L’estiu passat, fart d’estar buscant un treball estable per poder fer la meva vida, que ja tinc una edat, i no trobar-lo gràcies a la crisis per avarícia i irresponsabilitat generalitzada que hi ha a la meva terra (Catalunya i per maleïda extensió Espanya), vaig decidir fer el Camí de Sant Jaume (continuem amb la mania de traduir-ho tot) per desconnectar i prendre decisions que no prenia per covardia o, millor dit, per falta d’iniciativa.


Trenc d'alba al Camí.

Tenia clar que em tocaria emigrar però necessitava elaborar el pla, doncs milers d’idees passaven pel meu cap i cap a la vegada. La meva preferència era Noruega, per ser un país seriós i avançat socialment parlant, a més d’agradar-me molt, ja que per motius de gustos musicals (long life to Black Metal!) m’havia informat bastant sobre el país a nivell social, cultural, històric, paisatgístic (fiordos, aurora boreal, boscos majestuosos, glaciars),... i m’encantava. A més, estant al Camí vaig conèixer a un Noruec jubilat que parlava meravelles del seu país, tant de la impressió que tenia ell mateix de Noruega com les possibilitats per a un inmigrant com jo, doncs havent-li parlat dels meus coneixements i experiència professional, em va comentar que no tindria cap problema per treballa allà en la emergent industria petrolífera i més encara veient el meu nivell d’anglès bastant decent.


Noruega.

També vaig conèixer dues coreanes el primer dia (Minjung i Gouen) i, després de coincidir varies vegades amb elles al camí, vam fer una bona amistat i vam acabar el meu amic Ricardo i jo, que anàvem junts, fent el camí amb ells, un altre coreana que elles van conèixer (Hyosun que viu a Barcelona) i un francès molt maco (serà perquè no és de París, jijijiji) anomenat Flo.


La expedició al complert. Camí de Sant Jaume 2102.

Doncs jo, que sóc curiós fins a la obsessió, vaig estar preguntant-li a les meves amigues coreanes milers de coses sobre el seu país, doncs fins al moment la veritat és que coneixia bastant poc. Pel que m’explicaven, i no es limitaven a explicar només les coses bones, i el que llegia jo a internet, em van entrar moltes ganes de conèixer el país (cultura, gastronomia, societat, turisme, història,...) a més de creure que la gent encaixava més amb la meva forma de ser i de pensar que no pas el que hi ha a la meva terra (més concretament a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb el seu ‘garrulisme’, la seva inseguretat, la falta d’educació generalitzada que existeix, l’egoisme,... doncs a altres zones de Catalunya crec que em trobaria més a gust).


Vista nocturna de Seúl.

Amb tot això, la necessitat d’emigrar i el meu elevat nivell de masoquisme (m’encanta triar el camí més difícil, doncs acaba sent el més reconfortant) vaig decidir donar-li una oportunitat a venir a Corea, doncs si no aconsegueixo el meu propòsit d’aconseguir establir-me aquí i haig de tornar, no perdo res ja que tornaria al punt de partida i guanyaria una experiència increïble i que rarament podrien tornar a donar-se les circumstàncies per fer-ho al no tenir cap tipus de compromís (parella treball, habitatge,...).

Doncs aquí estic. Uns diran valent, uns altres inconscient i jo dic: i què més dona! Carpe Diem, Tempus fugit.

P.D.: Utilitzo massa els parèntisis (m'agrada anar fent notetes i aclaracions) i la paraula 'doncs', doncs no ser com sustituïrla, jijijiji.

What I'm doing here?

So, I've been already in Korea one of the three months planned and as I'm a little more settled (not much, but getting accustomed) I decided to write this blog to explain the things that get my attention in Korea and my experiences here.

First I will explain why I came to Korea, as many people have asked me and almost nobody understands (I think I haven’t explained it very well…).

Last summer, tired of trying to find a long term work to make my life, as I’m having an age, and not finding it thanks to the crisis in my land (Catalunya and by damn Espanya extension damn) due to widespread irresponsibility, I decided do the Camino de Santiago to disconnect and take decisions not being done by cowardice or rather lack of initiative.


Sunrise on the Camino.

I knew that I would have to emigrate but needed to develop the plan as thousands of thoughts were in my head and none at the same time. My preference was Norway, as it’s a serious and socially advanced country and I like it a lot. I know about it because for music tastes (long life to Black Metal!), I had informed about the country social, cultural, historical, landscapes ( fjords, northern lights, majestic forests, glaciers), ... and loved it. Being in the Camino I met a retired Norwegian who spoke highly about his country, as much as the impression that he had of Norway as the possibilities for an immigrant like me, because having explained him about my knowledge and professional experience het told me that I would no trouble finding work in the rising oil industry and seeing that my English was pretty decent.


Norway.

I also met two Korean the first day (Minjung and Goeun) and after coinciding with them a few times on the road, we became friends and we (my friend Ricardo and me who were doing the Camino together) ended doing the Camino with them, another Korean who they knew (Hyosun who lives in Barcelona) and a very nice French (maybe because he is not from Paris, jejejej) named Flo.


The full expedition. Camino de Santiago 2102.

So, as I'm curious to obsession, I was asking my Korean friends thousands of things about their country, because until then I knew very little about. For what they explained to me, and not explaining just the good things, and for what I read on the internet I came wishful to visit the country (culture, food, society, tourism,...) and believing that people would fit more with my behavior and my thinking than in my country (specifically in the Barcelona metropolitan area, with its impolite, insecurity, lack of general education of people there, as in other areas of Catalonia I think I would be more confortable).


Night view of Seoul.

With this, my need to migrate and my high masochism level (I love choosing the hardest way) I decided to try coming to Korea, as if I cannot achieve my purpose to settle here and I have to go back I won’t lose anything, just return back to the starting point, and earned an amazing experience that could rarely do any other time due to my actual circumstances, not having any commitment (relationship, job, vitality, house, ...).

So here I am. Some will say I’m brave, others I’m unconscious and I say, and who cares! Carpe Diem, Tempus fugit.

P.S. (Post Scriptum!): I’m not bad at english if I have to do something from zero, but as I try to translate literally the catalonian write there will be a lot of errors. Feel free to blame me!

¿Qué hago por aquí?

Pues ya llevo un mes en Corea de los tres previstos y cómo estoy algo más asentado (tampoco mucho, pero ya no voy loco) he decidido escribir este blog para ir explicando las cosas que me llamen la atención de Corea y mis experiencias aquí.

Primero explicaré por qué he venido a Corea, pues mucha gente me lo ha preguntado y casi nadie lo ha entendido (así de bien me explico...).

El verano pasado, harto de intentar buscar trabajo estable para poder hacer mi vida, que ya tengo una edad, y no encontrar ese dichoso trabajo gracias a la crisis por irresponsabilidad generalizada que hay en mi tierra (Catalunya y por maldita extensión Espanya), decidí hacer el Camino de Santiago para desconectar y tomar decisiones que no tomaba por cobardía o mejor dicho falta de iniciativa.


Amanecer en el Camino.

Tenía claro que me tocaría emigrar pero necesitaba elaborar el plan pues miles de ideas pasaban por mi cabeza y a la vez ninguna. Mi preferencia era Noruega, por ser un país serio y avanzado socialmente hablando además de gustarme mucho, ya que por motivos musicales (long life to Black Metal!), me había informado bastante sobre el país a nivel social, cultural, histórico, paisajístico (fiordos, aurora boreal, bosques majestuosos, glaciares),... y me encantaba. Estando en el Camino conocí a un Noruego ya jubilado que me habló muy bien de su país, tanto la impresión que él tenía de Noruega como las posibilidades para un inmigrante como yo, pues habiéndole hablado de mis conocimientos y experiencia profesional me comentó que no tendría ningún problema en encontrar trabajo allí en la industria petrolífera en alza y más aun viendo que mi nivel de inglés bastante decente.


Noruega.

También conocí a dos coreanas el primer día (Minjung y Goeun) y, después de coincidir varias veces con ellas en el camino, entablamos una buena amistad y acabamos yo y mi amigo Ricardo, que íbamos juntos, haciendo el camino con ellas, otra coreana que conocieron ellas (Hyosun que vive en Barcelona) y un francés muy majo (será porque no es de París, jejejej) llamado Flo.


La expedición al completo. Camino de Santiago 2102.

Pues yo, que soy curioso hasta la obsesión, estuve preguntándoles a mis amigas coreanas miles de cosas sobre su país, pues hasta el momento la verdad es que conocía bien poco. Por lo que explicaban, y no se limitaban a explicar sólo lo bueno, y lo que leía yo en internet me entraron muchas ganas de conocer el país (cultura, gastronomía, sociedad, turismo,...) además de creer que la gente encajaba más con mi forma de ser y de pensar que lo que había en mi tierra (más concretamente en área metropolitana de Barcelona, con su garrulismo, su inseguridad, la falta de educación generalizada que existe, pues en otras zonas de Catalunya creo que me encontraría más a gusto).


Vista nocturna de Seúl.

Con todo esto, mi necesidad de emigrar y mi elevado nivel de masoquismo (me encanta tirar a lo más difícil) decidí darle una oportunidad a venir a Corea, pues si no conseguía mi propósito de conseguir establecerme aquí y tenía que volver, no perdía nada pues volvía al punto de partida y ganaba una experiencia increíble y que raramente podría volver a darse las circunstancias para poder hacerlo, al no tener ningún tipo de compromiso (pareja, trabajo, vitalidad, vivienda,...).

Pues aquí estoy. Unos dirán valiente, otros inconsciente y yo digo: ¡y qué más da! Carpe Diem, Tempus fugit.