Plats de mostra! Estic salvat.

Amb la dificultat relativa que té saber que menjar i el preu que tindrà el menjar als restaurants aquí, una cosa que m'ajuda bastant són les banderoles amb fotos i preus que tenen alguns restaurats a la paret exterior. A més sempre posen els millors plats o els més barats per a que t'animis més a entrar i normalment acabo menjant algo del que surt si entro per aquest motiu (sóc un facilón). Pero el millor i, que per a mi és del més útil, són els plats de mostra de plàstic. Ja havia llegit sobre el tema a Japó fa molt de temps i aquí no sabia que existien però els hi ha i jo encantat.

Menjars de plàstic a Japó

Aquests plats són una rèplica des que fan al restaurant. Tenen molt bon aspecte, fins i tot a vegades supera al de veritat (ja sabem que la propaganda sempre sembla millor que el producte, quina bona pintat tenen les hamburgueses del McDonalds als anuncis de la tele) i va molt bé per poder identificar que porta cada plat (s'esforcen en que apareixin als plasts de plàstic tots els ingredients tot i que després a les sopes està tot al fons jijijiji) i normalment ve indicat el preu al costat. Aquí podeu veure un parell d'exemples.

 

Un lloc curiós que vaig trobar i amb algo de bastanta utilitat, va ser en un centre comercial on tenien una planta plena de restaurants com en mòduls un al costat de l'altre. Al centre hi havia unes grans vitrines on hi havia un número ingent de plats de plàstic amb el nom, el preu i classificats per restaurants, així mirant a les vitrines escollies el plat que volies i ja sabies on anar.

Podeu llegir més sobre els plats de plàstic a Corea a:
Menjar de plàstic

Consigna 2.0 (ni claueta ni moneda)

Avui he utilitzar la típica consigna que et pots trobar a Seül. Les havia vist vàries vegades però fins ara no l'havia trastejat. Vaig a explicar com funciona.

Primer has d'escollir entre 'depositar' i 'retirar' (si tens algo deixat dins). Quan li has dit que vols deixar les teves coses la màquina et demana el número de telèfon. Oh! quant de temps sense que 'algo' del gènere femení (LA consigna) em demani el telèfon... Quan has escrit el teu número t'arriba un missatge amb un codi de quatre xifres que has d'introduir. Llavors apareix un esquema de totes les taquilles dient quines estan lliures i quines no. Quan has escollit la que vols has d'escriure un 'password' i repetir-lo, doncs la màquina et diu que no es fia de tu i vol comprovar-ho que t'ha quedat clar. Si ho has fet correctament s'obra la taquilla seleccionada i ja pots deixar les coses.

Per retirar les coses has d'escollir a la pantalla inicial que vols treure les coses i llavors, després de dir quina taquilla era la teva, has d'introduir el 'password' prèviament seleccionat. Si ho has fet bé la taquilla s'obre i ja pots agafar les teves coses. Si t'has equivocat de 'password' o l'has oblidat no sé ni vull saber que has de fer, però suposo que te la reenviarà al mòbil que has posat abans o algo així.


Abans només havia vist aquestes consignes al metro. La que he utilitzat avui estava al Museu d'Història de Seül (frisava per anar-hi i avui tenia unes horetes lliures). Després de deixar la carpeta i la bossa que portava m'he dirigint cap a dins més pintxo que en pantxo fins que el de seguretat de la entrada m'ha parat i m'ha dit: 'Mondays museum closed'. Estava, clar, si un dia tancaven havia de ser el que jo escollís (pensava que era els diumenges, doncs un museu que vaig anar posava que tancaven lo dia del sinyor...). Pel que només he utilitzat un parell de minuts la consigna, però ja se com va per la propera. Per sort, al voltant del museu hi havia monuments, escultures i estàtues i he pogut perdre una mica el temps per allà.

Aquí la gent sempre porta el carregador i alguna bateria extra al damunt (endollen el mòbil per tot arreu). A part de per ser uns addictes als 'smartphones' ja fan bé si per coses com aquestes has de fer-lo servir i no vols que t'agafi amb els pantalons baixats, vull dir, amb la bateria gastada.

Corea intel·ligent

Des de que he arribat he estat veient una sèrie de pensades senzilles però útils que tenen per aquí. No dic que les hagin inventat a Corea, però al menys jo abans no les havia vist.

Als forats del mig s’introdueix el paraigües per dalt (hi ha un per paraigües llargs i un altre per paraigües petits) i queda ficat en una bossa de plàstic per tal de que no vagi gotejant. Per a algú com jo és utilíssim, doncs conto per milers els paraigües que m’he deixat a la típica paperera de la entrada. He vist molts llocs on encara tenen la paperera, així que no oblidaré del tot la experiència de descuidar-me el paraigües... Això sí, sostenible no ho és gaire, però aquí em sembla que això no ho miran molt (en general, gent ecologista i compromesa si que hi ha), veient les pantalles gegants de varis metres que tenen repartides per tota la ciutat (jo vull una així per jugar a l'ordinador) i que estan 24h en funcionament i la il·luminació que hi posan a tots els llocs a la nit.

Carril per pujar la bicicleta per les escales. A algunes sortides del metro tenen aquest carrilet per poder pujar la bicicleta còmodament.

‘Necessito netejar una gota de cafè que ha caigut a la taula. Ostres! He de desaprofitar un tovalló sencer de paper de cuina per això?’. ‘Per embolicar l’entrepà de pa bimbo necessito un tovalló i mig de paper de cuina. Un és poc i dos massa!’ Aquí el paper de cuina el tenen dividit cada mitja fulla d’allà. La seva utilitat té, doncs tallar els tovallons de paper per la meitat és algo així com impossible.

Abans de venir em van robar el mòbil (gràcies Beneyto pel que em vas deixar, encara l’utilitzo amb la SIM de yoigo!) i em vaig comprar aquí un de segona mà. Entre els accessoris venia una caixeta que semblava la base per carregar el mòbil, però a la ranura no tenia cap connexió. Després vaig veure una pestanyeta on posa ‘open’ i al obrir la tapa hi havia una bateria dins. Els mòbil venen de sèrie amb dues bateries i mentre carregues una a la caixeta et pots endur el mòbil.


La primera vegada que vaig anar a un Coffee Shop (de cafè, no dels d’Amsterdam) a part de pel preu, que em va espantar perquè em va costar més el cafè que el dinar que m’havia menjat, em vaig quedar de pedra quan em van donar això. ‘Jo he demanat un cafè, no un cyberfrisbe!’ vaig pensar . Em van indicar amb la ma que m’assegués tranquil i això vaig fer. Als pocs minuts el cyberfrisbee va començar a fer llumetes i a vibrar, però llavors ja havia estat mirant que feia la gent amb el catxarro i quan feia això volia dir que ja tenien la teva comanda llesta, així no t’has d’esperar a la caixa mentre te’l fan. Això si, més d’una vegada m’ha passat que recullo l’aparell en qüestió, pujo al pis de d’alt i tal com m’assec ja he de baixar a pel cafetó...


Els embolcalls dels gelats cònics (toma ja amb la expressió digna de la teoria quàntica) estan dividits en seccions, així tal com vas avançant en la feina vas traient el paper amb ordre, vistositat i elegància, res de estripades amorfes i difícils.

Les estacions de metro són enormes. Moltes tenen centres comercials a dins o algunes tendes com a mínim (pel que m’han dit a Tokio encara és més exagerat). Una cosa de gran utilitat que tenen són aquests mapes a dins de les estacions per poder orientar-te, a més de tenir les sortides numerades per saber on surts i els enllaços amb els autobusos. Quan la gent queda o has d’anar a algun lloc sempre diuen la parada i la sortida. A qui no li ha passat mai a Barcelona quedar a la sortida del metro i estar vint minuts esperant perquè amb qui has quedat està a la sortida de l’altre cantonada?

Si voleu llegir més sobre el metro de Seül feu una ullada a: http://bitsandbeats.blogspot.kr/2010/01/10-coses-sobre-el-metro-de-seul-10.html

Això sí, els hi falta papereres (sempre porto les butxaques plenes de papers), contenidors (deixan la basura a la vorera a la nit amuntunada) i noms dels carrers a les cantonades!